Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sara Moreno. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sara Moreno. Mostrar tots els missatges

dilluns, 12 de juny del 2017

creatives

pàgina obtinguda de:

https://wordart.com/create







Llegenda del palau enfonsat:

Les persones més velles encara recorden una antiga història d’amor. Expliquen que a l’interior de les Illes Medes hi ha un palau esculpit a la pròpia roca, però que cap persona l’ha pogut trobar mai. Les seves habitants són les sirenes, uns éssers màgics que tenen cos de dona i cua de peix. Així que tant poden respirar dins com fora de l’aigua. Cada dia, quan el campanar de l’església tocava les dotze de la mitjanit, les sirenes sortien del seu palau a jugar o a buscar pedres boniques per decorar el seu palau.

Vet aquí que un dia de lluna plena, una de les sirenes va apropar-se molt a la costa i va treure el cap fora de l’aigua. La lluna il·luminava perfectament el poble de l’Estartit. Les façanes de cal blanca reflectien la seva llum i algunes espelmes tremolaven encara a través de les finestres. Quan baixà la vista cap a la platja, veié una figura dempeus, amb les mans a les butxaques i la mirada perduda cap a l’horitzó. Va capbussar-se sigil·losament i avançà sota l’aigua movent la cua amb suavitat. Tornà a treure el cap a pocs metres de la sorra i mirà novament aquella figura. Era un noi que semblava a només un pas l’edat adulta. Tenia la mirada perduda, les celles frunzides i un posat seriós i alhora melancòlic. De cop i volta, va desviar la mirada cap a la sirena, però només va veure una petita tremolor a l’aigua, similar a la que fan els peixos que neden a pocs centímetres de la superfícies.

La sirena va tornar cap on eren les seves companyes sense dir on havia anat. Tenien prohibit acostar-se molt a la costa, perquè havien d’evitar que els humans descobrissin el seu palau. Va callar tant, que les seves companyes sospitaven que alguna cosa li passava, però no van insistir per no fer-la sentir malament. Si realment t’importa algú, no la pressiones mai perquè t’expliqui què li passa, simplement deixes que sigui ella mateix qui se senti còmoda i ho faci quan ho cregui oportú.

La sirena esperà que les seves companyes dormissin i va sortir de la seva habitació. El palau estava excavat a la roca pura de les illes i totes les parets estaven recobertes de peces de corall i pedres precioses que els corrents marins arrossegaven fins a la costa empordanesa. Les sirenes ho col·locaven de manera que formaven grans dibuixos que explicaven la història del seu palau. Però aquelles pedres, merament ornamentals, no eren tan importants com les pedres i coralls que hi havia a la porta del palau. Aquestes amagaven l’entrada i impedia l’accés a qualsevol ésser que no fos una sirena.

L’accés al palau era una meravella de colors i formes. Tot de coralls vermells, grocs, verds, blaus i molts altres colors es barrejaven en infinites tonalitats. Ella va pensar que si n’agafava quatre o cinc bocinets de roca podria fer-li un collaret a aquell noi en senyal d’amistat. Quatre o cinc bocinets no es notarien. No passaria res.

L’endemà a la nit, les sirenes van tornar a sortir del palau. Aprofitant que les seves companyes estaven jugant totes juntes, va nedar amb velocitat cap a la costa. Minorà la marxa quan ja era lluny del grup i tragué el cap de l’aigua per si hi havia el noi del dia anterior. I tant que hi era! Aquest cop seia amb les cames creuades just on l’aigua desfà el petó amb la sorra. La marea encara era alta, puix que el dia anterior hi havia lluna plena al firmament.

Avançà lentament sense capbussar-se i el noi la veié entre la foscor quan ja era a tocar de la sorra. No van pronunciar cap paraula. Ella sortí de l’aigua tant com pogué i li allargà el collaret que ella mateixa havia. Els seus dits es van fregar durant l’entrega. La pell del noi es va estremir. Aquell contacte anava carregat de sentiments, més encara que les paraules. No els calgué digué res. Des d’aquell dia, cada nit es veien i s’intercanviaven regals. Ella li portava collarets, anells, braçalets i altres joies que feia amb el corall del palau. Ella recollia les petxines més maques que el mar arrossegava cap a la platja i li donava a ella en una xarxa que teixia cada vespre mentre l’esperava.

Passaren, més que dies, setmanes i una nit, la sirena no va tornar. El noi l’esperà durant tota la nit, adormit a la sorra per si arribava i el despertava. Però foren els primers pescadors que es feien a la mar qui el despertaren amb el seu traginar d’estris, xarxes i canyes. Va tornar aquella mateixa nit i l’endemà, però la sirena no va venir mai més…

La sirena era a palau, on les seves companyes la retenien. Aviat descobriren que la seva amiga agafava pedres de l’entrada i les regalava a un noi humà. Perillava no només el secret de la seva cova, sinó també la seva integritat. Per les esquerdes que quedaven entre roca i roca entraven alguns animalons a l’interior del palau que feien més nosa que servei. Els murals escultòrics dels passadissos es van deteriorar, els animalons camparen al seu aire durant aquells dies i el palau perdé l’esplendor que havia tingut durant tota la seva història. La sirena va comprendre que no podia destruir la seva llar per cap motiu. Per la seva culpa, el palau havia estat envaït per altres criatures que no en tenien cura i els humans podrien descobrir on era. En conseqüència, va rebre el pitjor càstig que pot rebre una persona enamorada. Va haver de demanar de nou els regals que li havia fet al noi per tal de reparar els danys que havia causat a l’entrada.

Aquella mateixa nit, es retrobaren després d’una setmana sense veure’s. El noi li explicava en la seva llengua que l’havia trobada a faltar. Ella li explicava en la seva que li sabia molt de greu, però havia de retornar-li els regals. Quan les paraules no són suficients per a entendre’s, necessitem els gestos. Sense saber com, van aconseguir explicar-se, però ell no acabava d’entendre que aquelles pedres fossin tan importants per al seu palau. Per a ell sí que ho eren, perquè era una mostra de l’afecte que sentien l’un per l’altre. Accedí a portar-li les joies a l’endemà i així ho va fer. Les sirenes van reparar l’entrada del seu palau i recuperà l’esplendor que havia tingut sempre.

La sirena tornava a ser feliç, perquè les seves companyes i ella mateixa podrien viure tranquil·les al seu palau. Però sobretot, perquè mai li van prohibir de tornar a veure aquell noi. Cada nit es trobaven a la platja i compartien les hores abans que sortís el sol. Com que no s’entenien, al principi es cantaven les cançons pròpies dels seus pobles. La música és una llengua universal.

Les sirenes viuen per sempre, però les persones es fan grans. Els anys passaren i el noi es convertí en un home alt i guapo, cobejat per totes les dones de l’Estartit, però cap d’elles no li feia el pes. Ell estava enamorat de la sirena. No es va casar mai amb cap dona, cada nit tornava a la platja fes fred o calor, plogués o tronés, estigués sa o malalt. L’amor era més poderós que tot allò. Però va arribar un dia que no tornà mai més a trepitjar aquella platja. Havia mort per sempre i la sirena ho va saber tan bon punt tragué el cap de l’aigua i no el veié assegut a la sorra. Des d’aquell dia, va decidir de protegir el palau amb totes les seves energies. I potser per això, encara avui, les peces de corall protegeixen el Palau Submarí de les Illes Medes.

Llegenda obtinguda de:

http://llegendesdecatalunya.plisweb.com/19/un-palau-submar



Imatge obtinguda de:

https://www.google.es/search?q=sirena+con+un+chico&source=lnms&tbm=isch&sa=X&ved=0ahUKEwjkwb_g_bfUAhXHZlAKHStDB0oQ_AUICigB&biw=1024&bih=613#imgrc=24tJbtW_bnMoKM:


La Foca

La Foca:

Les foques son carnívores, estan adaptades a la vida aquàtica i per a reproduir-se s´ aparellen amb els llops de mar que es fan dir  catxalots. Es distingeixen per les orelles i per en lloc d’ utilitzar les potes per caminar s’ arrosseguen. La Foca Comuna té una mida relativament petita, ja que pot arribar a mesurar aproximadament, entre un metre i mig i dos metres i arriba a pesar al voltant de 100 quilograms. Les femelles per la seva banda, són una mica més noies tant en grandària com en pes ja que no arriben als dos metres de llarg i com a molt poden pesar fins a 80 quilograms.
Aquests animals es diferències dels llops marins, principalment i a simple vista perquè no tenen orelles
Les foques tenen una esperança de vida que varia segons el gènere, els mascles viuen entre 25 i 30 anys, mentre que les foques femelles poden arribar a viure fins als 40.
Alimentació:
Són animals essencialment carnívors, és a dir que basen la seva dieta en carn, ara bé, se sap que les foques joves s'alimenten principalment de crustacis; mentre que en estat adult comencen a alimentar-se de pops, calamars i altres tipus de peixos.
Hàbitat:
Es caracteritzen per no ser una espècie migratòria, sinó que sempre estan en els mateixos llocs, en general, les foques habiten gairebé totes les zones costaneres del món sencer, amb excepció de les zones tropicals. Busquen per la generals, llocs on els corrents no són molt forts, com la desembocadura de rius i badies.
Informació obtinguda de:
https://www.infoanimales.com/foca
















La Foca.

Imatge obtinguda de:
https://www.google.es/search?q=la+foca&source=lnms&tbm=isch&sa=X&ved=0ahUKEwiaydr287fUAhWFIlAKHfbqAJ4Q_AUICigB&biw=994&bih=622#imgrc=9FOqFuI6A8q-tM:

divendres, 9 de juny del 2017

``EL VIEJO Y EL MAR´´


Autor: Ernest Hemingway.

Genero: Clásicos Universales / Ficción y Literatura.

editorial: Planeta bolsillo.

Año de publicación: 1952.

"Todo en él era viejo, salvo sus ojos, y éstos tenían el color mismo del mar ..." Ernest Hemingway.
  En un pequeño pueblo costero, un hombre mayor que es pescador hace ya mucho tiempo que intenta, pescar un gran pez. Un día se hace a la mar, y después de mucho esfuerzo, consigue que este pez pique su caña. La soledad, la dura relación del hombre con la naturaleza, las frustraciones y desengaños, el sentimiento de muerte y la valentía física e intelectual, son algunas de las circunstancias de la vida ante las que Hemingway expresa una profunda sensibilidad.
El viejo y el mar es uno de los textos más notables de Hemingway. Escrito con un lenguaje de gran fuerza y ​​sencillez, narra la historia de un hombre viejo pescador y cubano a quien la suerte parece haber abandonado, y el mayor desafío al que se enfrenta: la batalla despiadada y sin tregua con un pez gigantesco en las aguas del golfo.
Nos enseña el valor ante la derrota, del triunfo sacado de la pérdida.
Escrito en 1952 por encargo de la revista `` Life'', este relato lo confirmó como uno de los escritores más significativos del siglo XX, obteniendo el premio Pulitzer en 1953, y siguiendo su carrera hacia el Nobel de literatura, recibido en 1954.

Como valoración personal sinceramente no me he leído el libro, ya que necesitaba hacer el trabajo para un par de días, pero si me he leído algunos fragmentos y resúmenes y también he buscado información y tengo que decir que me parece un libro bastante chulo que quizás algún día pueda leerme ya que el autor fue un escritor importante en el siglo xx.
                                                        El viejo y el mar.

dijous, 8 de juny del 2017

`` MOBY DICK''


Author: Herman Melville

Genre: Novel / Fiction and Literature / Adventure / Universal Classics

Published by : Planeta libro.

Publishing year: 1851.



MOBY DICK
Moby Dick, the novel has won the recognition of everybody. The struggle of Captain Ahab and his obsession with the mythical terrible persecution of the great whales have crossed borders, thus the undisputed category of masterpiece of world literature.
The wide sea, the constant contemplation of the horizon to hunt the prey, the motley crew of the Pequod, commanded by a whaling captain obsessed with revenge ... arises from the depth of the water, like a specter, the incarnation of evil: Moby Dick, the white whale ...
Herman Melville (1819-1891) created the fable of the white whale for a century and a half. Demon sea or symbol of beauty, Moby Dick is the main character of a story fascinating adventure that mixes good and evil.
When I read the book, in 2nd of Eso, I didn't like it, but probably I would appreciate it better now.




Mare de déu del Carme

Al segle XVIII la festa de la Mare de Déu del Carme va començar a ser celebrada pels integrants de la marina catalana gràcies a la difusió d'una llegenda que explica com l'escapulari carmelità va salvar un vaixell que es trobava a la deriva enmig d’un ferotge huracà. A la costa catalana, va ser l’almirall mallorquí Antoni Barceló Pont de la Terra qui, va promocionar la festivitat entre els seus mariners, va popularitzar la devoció per la Mare de Déu del Carme o Stella Maris. Són nombroses les localitats que li celebren festes per tal de demanar-li protecció davant dels perills del mar. En la majoria se celebra una vistosa processó que comença a terra ferma i que després es converteix en marítima, amb la imatge de la Mare de Déu del Carme col·locada en un vaixell especial, ben guarnit i acompanyat per una comitiva formada per tot tipus d’embarcacions.